Uns metres
abans d'arribar a
l'ermita de Sant Cugat de Gavadons , direcció llevant i
deixant enrera la casa de pagès de Bellver a uns 500 m
trobaràs una altre casa anomenada Can Regàs
i en front i una mica
amagat hi ha el naixement del riu Congost. Avui a penes i
raja aigua i el lloc està bastant malmès. En algun temps hi
devia haver la font doncs encara es conserven alguns bancs i
baranes.
Jo anava darrera les passes del gegant que segles ha, va
tallar de forma enèrgica la depressió central conformant la
Vall del Congost, per on avui discorren la carretera i el
ferrocarril. Deliberadament vaig anar fent cercles amunt i
avall, per tal d’albirar el rastre dels primers passos del
riu Congost; el dia cobert, amb una boira lleugera, no
ajudava gaire a endevinar el solc de primer tímid i quasi
superficial , que els rius deixen per als qui ens agrada
refer els seus camins. No , no me’n vaig sortir, he vist el
tall profund, esgarrifós quasi ,per Aiguafreda, El Figaro i
la Garriga, però tinc pendent encara –espero repetir la
sortida, potser amb el mateix Feliu Añaños Masllovet- i
trobar més enllà de la font de la descripció, el camí que
quasi a 1.045 m comença el Congost, per ajuntar-se a
Montmeló amb la riera del Mogent i formar el Besòs, i portar
– avui només simbòlicament – les aigües de la Plana del
Moianes fins al mar.
En feia i em faig sobre el tema dels rius moltes preguntes :
Perquè es perd un riu ?, i perquè concretament s’han perdut
aquests rius interiors ?, de ben segur que els experts ens
donaran tota mena d’explicacions tècniques, però per a mi
que entenc el circuit de l’aigua a la terra, com un exemple
palès de la teoria dels vasos comunicants, quan hi ha una
demanda desmesurada d’aigua a nivells inferiors, - pensem
que la major part de l’activitat humana, en aquest país
nostre es fa per sota dels 300 metres d’alçada sobre el
nivell del mar - , l’aigua que corria pels nivells superiors
senzillament desapareix. Amb l’aigua però també marxa tota
l’activitat que hi estava relacionada, adéu molins, adéu
agricultura intensiva, i sense solució, adéu població.
Avui l’esplèndida – encara – Plana del Moianes , pateix en
gran mesura els efectes de la mancança d’aigua, i això ,
sense cap mena de dubte, condicionarà a mig termini, no tant
sols el seu eventual creixement, sinó clarament la mateixa
possibilitat de plantejar-se la continuïtat d’algunes
activitats econòmiques. Sortosament aquí hi ha més que
història, però, i cal començar ara mateix, sinó si posa
remei, no passarà gaire temps, en que fins i tot això, la
història, també es perdrà.
Antonio Mora Vergés
