Ens
troben davant d’uns ocells originals i de costums bastant
desconegudes per la majoria de la gent donat que la seva vida
generalment transcorre a la ombra dels arbres del bosc. El
elevat percentatge de massa forestal que cobreix el Moianès fa
que sigui un habitat de preferència per alguns espècimens de la
família dels
PÍCIDS
o
PICOTS.
Son aus adaptades a la "vida vertical" per que la seva
alimentació, el seu niu i les seves costums estan lligades
totalment als troncs dels arbres. S’alimenten essencialment de
les larves i adults dels insectes
XILÒFAGS
(menjadors de fusta) que obtenen a través dels forats i galeries
que fan aquets o que fan ells mateixos amb el seu bec per
capturar-los. Alguna espècie mes que d’altra, son
també, grans consumidors de formigues, llavors i fruits.
El seu bec, mol fort, actua com un cisell i aprofiten
aquesta qualitat per fer el seu niu o buscar el aliment foradant
els troncs dels arbres els quals també els hi serveix per marcar el seu
territori "tamborinejant" la fusta que simula una caixa de
ressonància. Es habitual, sobre tot a la època del aparellament,
passejar per el bosc i sentir des de la seva espessor el
tamborinejar
dels picots que dona una nota d’aire misteriós, qui sap si es el
fonament inspirador de moltes faules i contes de bruixes i
follets .

Els
PÍCIDS
dons han desenvolupat, en el període de la seva evolució,
una anatomia que els permet trepar per els tronc dels arbres amb
la mateixa naturalitat que altres ocells salten de branca
en branca. Per això las plomes caudals (las de la cua) son
tremendament fortes las quals els hi permet repenjar el seu cos
amb el tronc dels arbres, mantenir-los erts i fer força quan el foraden o
martellegen. Els dits
de les potes estan aparellats de forma oposada - Dos endavant i
els altres dos enredera- per poder agafar-se a l’escorça.
La llengua es tan llarga que es cargola per la part superior i
occipital del seu crani i els hi permet introduir-la per els
forats i les galeries que fan els corcs que s’amaguen dins de les escorces,
els troncs i el interior dels formiguers per caçar-los
. La punta es llepissosa i amb arestes que els hi facilita la captura.

Per picar en tanta
força, els muscles del coll estan molt desenvolupats. Tenen una parpella
especial als ulls que impedeix que les serradures que produeixen
quan foraden la fusta els hi perjudiqui. Alguns traumatòlegs es van
qüestionar per què quan fan servir el bec, per colpejar tan
fort i freqüència per unitat de temps, no pateixen de mal
de cap o no cels hi desprèn la retina . Estudis ressents demostren que el seu cervell vers la
cavitat cranial es mes petit i els ulls estan subjectes per el
os i els teixits del voltant que impedeixen que es moguin. Es
per això que el seu coll te molta mobilitat.
Un altre aspecte
interessant es el sistema que tenen d’obrir les pinyes per
menjar-se els pinyons. Agafen la que els hi convé i la
traven a una escletxa del tronc del arbre o d’una roca com si
fos un cargol d’un banc de treball, un cop subjecta la
picotegen fins que van treien els pinyons. Aquets racons sen
diuen "Tallers de Picots".
La població dels
PICOTS
al Moianès es estable. En el últim any hem pogut comprovar un
augment interessant de la població del
PICOT GARSER
i la aparició , en punts molt
concrets i aïllats, del
PICOT NEGRE,
una espècie que es típica de l’alta muntanya però que sembla que te
tendències expansives. Per un altra banda cal distingir cites
constatades del
PICOT GARSER PETIT
molt difícil
d’observar-lo
i el COLLTORT
aquet últim es
estival i amb recés. Tots els Picots pertanyen a la subfamilia
dels
PICINAE
i el Colltort a la
JYNJINAE