En Joan Barrull i Ventura (Barcelona 1964) i Isabel Mate i Alonso (Barcelona 1964) ; Ambdós son biòlegs. Van estudiar Zoologia a la Facultat de Ciències de la Universitat Autònoma de Barcelona (1982 -1987), des de 1987 estan adscrits al Laboratori de Vertebrats  del Museu de Ciències Naturals de Barcelona. Gestionen una important col·lecció ictiològica, de mes de deu mil registres. Han realitzat estudis de investigació sobre ecologia i zoogeografia dins del Grup d’investigació Marina del Institut de Ciències del Mar i del Mediterrània Shark Research Group, i son, d’aquest últim, membres fundadors. Son autors de tres llibres Els taurons del Països Catalans (1996) Tiburones del Mediterraneo (2002) i Fauna vertebrada del Parc Natural de la Serra del Montsant (2006). Son també autors de mes de quaranta articles científics i de divulgació versats en biologia terrestre i marina. El seu interès  per fer arribar al gran públic la vida dels animals, els ha dut a impartir conferencies en fòrums diversos i a participar en diferents mitjans de comunicació. Han participat en la realització dels plafons informatius dels ecosistemes aquàtics del Parc Natural de la Serra del Montsant, han col·laborat en la redacció del contingut de la web del parc, i son autors de la exposició itinerant “Montsant descobreix-lo”. Per encàrrec de la Fundació Territori i Paisatge, han dut a terme un estudi sobre la ictiofauna del riu Montsant (2004). El Parc els ha encomanat una sèrie de estudis científics sobre vertebrats micromamífers (2005), distribució dels mamífers carnívors (2006) atles d’herpetofauna (2006) alimentació de carnívors (2007) i Catàleg de ratpenats i inventari dels seus refugis (2007). Enguany apareixerà l’Atles dels Amfibis i Rèptils del Parc Natural de la Serra del Montsant. que han escrit juntament amb en Joaquim Soler, del Centre de Recuperació d’Amfibis i Rèptils de Catalunya (CRARC). Han col·laborat en la realització  de l'Atles dels ocells nidificants de Catalunya 1992-2002, i també participen en el futur Atles dels ocells de Catalunya a l'hivern 2006-2009. Actualment estan elaborant, juntament amb altres investigadors del projecte RAPNOCCAT (Rapinyaires Nocturns de Catalunya), un anàlisi sobre el esta de les poblacions del mussol comú i els seu hàbitats. També col·laboren en el programa SAC (Seguiment d’amfibis de Catalunya). Com a membre de la SECEM, participen activament en alguns estudis con ara el seguiment de les poblacions de guineu a ka Península Ibèrica durant el bienni 2006-2007, de la rata d’aigua (2007-2008) i en el projecte de revisió de les zones importants per els mamífers (ZIM), sempre dins de l’àmbit de la Serra de Montsant.

 

Estic segur que molts com jo, quan arribem al zenit de la vida, descobrim allò per el que varem néixer i no ho sabíem.  Personalment no em penedeixo de res , però ara que tinc temps i el cos encara aguanta,  a fe de Deu que ho penso fer....... .- Divulgar i lluitar per allò de la natura que mai ha de desaparèixer !!. He de confessar que una cosa es anar de per lliure escoltant ocellets, retratant floretes i contant granotes. Un altre es prendre-ho en serio. Per fer això s’ha de cercar o trobar gent que en teoria en sap mes  i en la que apart de que hi col·labores també aprens.  He de manifestar que he trobat molt bona gent però també he ensopegat amb bastants garrativats d’aquells que tenen empatx de "titulitis" i que sembla que el rei els hi guardi les vaques. Dic això per que en Joan i la Isabel ens coneixem per circumstancies ix, i potser ens em escrit tres o quatre vegades quan ells feien el llibre que os he presentat. Diu que les persones nobles i agraïdes no els hi fa falta cap presentació per que ja ho demostren. I la Isabel i el Joan son d’aquesta mena de fusta. Sense cap dubta seguin el seu pedigree, son dels que podrien tenir motius per ser com els  garrativats als que m’he referit abans. Però no!! son gent senzilla, bones persones, sense fums al cap, intel·ligents i educades. Tal com crec hem de ser els que estudiem LA VIDA, cadascun amb les seves possibilitats i a seva faceta. Vaig pensar que les vivències i experiències de la Isabel i el Joan  amb els afers de la natura son un pou de saviesa i que  algunes de les seves sensibilitats i consells poden ser bons per aplicar al futur de la natura a la nostra comarca. Es per això que els hi vaig demanar aquesta entrevista en la que , sense dubtar, molt gustosos s’han ofert responent-me encara que fos a la una de la matinada.

En Joan & Isabel participen en molts estudis i programes al Parc Natural de la Serra del Montsant. Han col·laborat en la redacció del contingut de la web del parc, i son autors de la exposició itinerant “Montsant descobreix-lo”. Per encàrrec de la Fundació Territori i Paisatge, han dut a terme un estudi sobre la ictiofauna del riu Montsant (2004). El Parc els ha encomanat una sèrie de estudis científics sobre vertebrats micromamífers (2005), distribució dels mamífers carnívors (2006) atles d’herpetofauna (2006) alimentació de carnívors (2007) i Catàleg de ratpenats i inventari dels seus refugis (2007). Enguany apareixerà l’Atles dels Amfibis i Rèptils del Parc Natural de la Serra del Montsant.

Per què el monogràfic a la guineu?

Per què és un animal emblemàtic de Catalunya, que simbolitza l’enginy, l’astúcia, la capacitat d’adaptació, a més d’estar present des de sempre a la nostra cultura en contes i llegendes. A més de que a Catalunya era una espècie que, tinguda per molt comuna, no s’havia estudiat prou i darrerament els avenços en la tecnologia han permès desvetllar una part important de la seva vida, fins ara, secreta.   

¿Es tan perjudicial la guineu com la pinten?

En absolut. Com tot depredador té el seu paper a la natura. La guineu s’encarrega de regular els excedents de les poblacions de rosegadors, controla un gran nombre d’insectes i afavoreix la dispersió de llavors. Evidentment captura espècies cinegètiques, però no hi ha cap treball científic seriós, fet a l’àmbit de l’ecosistema mediterrani, de demostri  que la responsable de la davallada de moltes espècies preuades pels caçadors sigui la guineu. Està clar que no podem excloure la seva influència, però no podem oblidar  tampoc la dels canvis d’usos del territori, la contaminació per productes fitosanitaris, les sequeres, les malalties, la excessiva pressió cinegètica, etc. La guineu pot mantenir alta una població de preses si aquesta ja és alta, i la pot mantenir baixa si aquesta ja és baixa, però en cap cas les guineus per si soles són responsables dels minsos resultats de caça que les darreres dècades s’estan donant. La solució d’aquest problema no és eliminar guineus, més aviat cal cercar-la en una gestió correcta d’un recurs escàs sent conscients de que efectivament és escàs i actuar en conseqüència.  

¿Quins aspectes positius heu aprés durant las investigacions per escriure el llibre?

Hem trobat molta gent que s’ha implicat desinteressadament en el projecte i hem vist que a les guineus encara els hi queden molts amics i defensors. Esperem que tot aquest esforç que la gent ha esmerçat pagui la pena. 

I.... ¿Quines negatives si és que n’hi han?

També hem trobat que molta gent fa responsable a les guineus de tots els problemes de la caça. Hi ha qui té un odi exasperat a tot el que no siguin les quatre peces de caça típica. A més hi ha gent que no té cap problema a utilitzar tot tipus de mètodes il·legals (llaços, ceps, verí, etc.), per eradicar els carnívors del camp.   

Alguna anècdota remarcable?

Moltes. Des dels guinardons salvatges de poques setmanes que s’acosten a tu  per què encara no tenen l’instin de la por, fins als individus adults que caminen quatre passes endavant teu i es giren de tant en tant encuriosits per veure si els segueixes.   

Lo més dramàtic es quan has tingut cadells  de dos dies a les mans i els has vist mamar i créixer, que després els vegis amb un llaç al coll agonitzant per què algú es pensa que tots el animals del camp porten el seu nom i són seus

¿Quina es la situació de la guineu a Catalunya?

En un principi sembla força estable i no caldrà, a curt termini, patir per ella. Les recerques apunten una mitjana de 0,31 i 0,59 individus per cada quilòmetre quadrat.  

¿Quina es la situació de la fauna en general al nostre país?

Depèn de les espècies. A les més adaptables, oportunistes i generalistes sembla que els hi va força bé. Altres espècies amb requeriments més fins ho passen malament, però en conjunt la situació sembla esperançadora. Només cal tenir present la quantitat de gent, i també diners..., que està implicada d’una manera o d’una altra en la conservació de la fauna i del medi ambient en general. En escreix, molta més que fa unes dècades.  

¿Es fa prou per part de l’administració per protegir la fauna?

L’Administració es mou amb un marge estret d’actuacions que li permeten els seus pressupostos. Ens consta que fan de mans mànigues per poder arribar a tot arreu. Molts cop és impossible, no per falta de ganes...que tothom en té, més aviat per manca de recursos econòmics. Però en qualsevol àmbit de la societat, sanitat, esport, educació, et trobaràs amb el mateix. Hi ha un únic pastís, petit per motius que no cal explicar aquí, que s’ha de repartir entre molts comensals. 

¿Que caldria fer mes per que la fauna es mantingui?

Un bons plans de gestió, dotats d’uns pressupostos reals i suficients. Figures de protecció del territori, parcs naturals per exemple, amb personal qualificat i també amb dotació econòmica suficient. Molta més recerca. Només sabrem protegir i conservar allò que coneguem bé. I, finalment, molta divulgació. 

Al Moianès la població de guineus segons els nostres estudis i fins el moment es estable. ¿Quines recomanacions faríeu per que no augmenti, però no minvi?

Per què no augmenti caldria controlar totes les fonts d’aliment suplementàries, subproducte de l’activitat humana, com per exemple clausurar els abocadors incontrolats, instal·lat tanques en els controlats, no llençar al camp les  despulles d’animals de granja, no alliberar animals de caça menor (que tenen esmorteït l’instin salvatge) el dilluns per caçar-los al dimecres, etc. Per què no minvi caldria respectar els períodes legals de caça (recordem que la guineu és una espècie cinegètica) i en cap cas fer controls il·legals de depredadors.

A Catalunya la guineu era una espècie que, tinguda per molt comuna, no s’havia estudiat prou i darrerament els avenços en la tecnologia han permès desvetllar una part important de la seva vida, fins ara, secreta.

Hi han moltes contradiccions i interessos al Voltant del retorn del llop i el ós als Pirineus. Com a científics ¿Quina es la vostra opinió?

El llop fa uns segles era una espècie que es distribuïa a Catalunya. Els paranys, el verí i la caça el van exterminar. Ara de manera natural ha tornat a les nostres contrades, doncs... ben vingut sigui. És tasca de tothom, però en especial de l’Administració, explicar-ho bé a tots els col·lectius implicats d’una manera o altre, amb el món del llop, ramaders, pagesos, caçadors, excursionistes, etc. És necessari fer un seguiment, pagar indemnitzacions ràpidament quan si cal, potenciar les preses naturals i esperar que tot surti bé. Crec, que la Generalitat de Catalunya, i la societat catalana en general, donaria una pobre imatge si uns quants llops condicionessin o fessin trontollar la política ramadera de casa nostra. Hauríem de canviar de Generalitat o de societat, però en cap cas exterminar els llops. Aquest és un repte que ens posarà a prova els propers anys... 

Vosaltres heu fet alguns estudis científics al Parc Natural del Montsant ¿ Quina importància i repercussió té per els habitants i els pobles de  la comarca el fet d’estar situats dins de un parc?

La majoria de la gent del territori, en un principi, no va acceptar la figura de protecció del parc natural. La idea generalitzada és que se’ls prohibiria fer-ho tot i que vindria gent de fora a dir com havien de fer les coses. El següent pas va ser esperar que el parc natural els hi omplis les butxaques amb diners fàcils...pot ser per compensar els que  pensaven que havien perdut al no poder instal·lar un parc eòlic a la carena de la serra.  El cas és que de mica a mica la gent està aprenen a conviure amb el parc...i el parc amb la gent. Sembla que van entenent  que no els hi està prohibit tot, poden seguir caçant, collint bolets, fer llenya, regar, sembrar, etc. Algunes coses estan regulades per conservar el patrimoni natural, per exemple l’escala en parets on se sap de la nidificació de rapinyaires. Hi ha reserves de caça per afavorir la repoblació de manera natural del efectius retirats per l’activitat cinegètica. No es permès encendre foc per cremar rostolls, si no ho has avisat abans. En algunes pistes forestals hi està barrat el pas a vehicles, i només hi poden entrar els pagesos o els caçadors, o la gent relacionada d’alguna manera amb la terra. I així una llarga llista d’actuacions, totes elles de sentit comú. Evidentment, i vist des de fora, també hi ha algunes actuacions no tenen cap ni peus, però...s’ha de tenir conten a tothom. 

¿Podria ser un parc natural en un futur el Moianès?

No conec ben bé el territori, però... per què no? Fer un parc natural és molt fàcil, costa tan poc com escriure unes ratlles a l’ordinador. El decret és fa ràpid. Ara, la qüestió important i difícil és que aquest parc tingui una dotació econòmica per desenvolupar les tasques pròpies d’un parc, es a dir gestionar, conservar, protegir i investigar. També cal que tingui personal qualificat, una direcció, uns tècnics, una guarderia, una brigada, una seu, mobles, material, vehicles, benzina, una revista informativa, i un llarg etcètera. 

 ¿ Teniu en projecte fer un llibre d’alguna altre espècie?

Tenim projectes. Si en alguna cosa nedem a l’abundància és de projectes. Que es materialitzin o no, sols el temps ho dirà. Us mantindrem informats...

Esperem algun dia al Moianès poder gaudir de la seva presencia, dels seus coneixements, explicacions i consells.

Barcelona, 19 de Febrer del 2008